La restauració del drac Cucarell, una de les primeres accions de la nova Colla de Diables de l’Alta Segarra

De fet, el drac ja va tornar al carrer el 23 de juny passat quan, amb motiu de la revetlla de Sant Joan, alguns impulsors de la nova colla van fer una petita demostració pirotècnica. Va ser per la Festa Major quan el Cucarell va tornar a actuar, dins del sorprenent i aplaudit piroespectacle que va posar punt i final a quatre dies de festa. Va ser una bona ocasió per veure el resultat de l'intens treball de restauració que s'hi va dur a terme durant el mes d'agost, a càrrec de la nova colla de diables.

Amb la supervisió d'un dels creadors del drac, Quico López —qui, juntament amb Ramon Pujol, va dedicar dos anys a construir-lo, del 1995 al 1997—, els quinze components de la comissió de bestiari dels nous diables van reparar alguns desperfectes de la superfície del drac, van rascar-ne la pintura més envellida i van pintar-lo de nou. Van ser hores de feina i apunten que encara els queda pendent de perfeccionar la mirada del drac, cosa que faran amb l'ajuda de Quico López. L'Ajuntament va assumir els costos de material, que van ascendir a uns 400 euros.

Els orígens del Cucarell

El drac Cucarell va ser batejat per la Festa Major de Calaf de l'any 1997, amb la presència de les colles de Dracs de la Colònia Güell i de Sant Boi. Construït de manera desinteressada per Quico López i Ramon Pujol, el drac es va presentar en societat acompanyat d'una llegenda, que podeu llegir a continuació:
 

“El drac de Calaf

Això era i no era en el temps de les llegendes quan, en un lloc lluny d'aquí, hi aparegué una estranya criatura. Les llengües exagerades l'associaven a una serpent de tal característiques i mesures que era capaç d'empassar-se a deu homes d'una sola queixalada. L'insòlit de la rondalla és que primerament es pensava que la serpent no existia i que no era més que una història per explicar vora el foc i espantar els infants.

Però temps és temps i a la vila de Calaf uns esdeveniments molt estranys i més recents van fer pensar que aquella terrible bèstia sortida de la penombra i de les tenebres no era tan sols una rondalla, ja que alguns dels testimonis més agosarats confessaven angoixats com s'havien topat en alguna ocasió, per les rodalies de la vila, amb aquesta criatura que només podia venir, segons ells,  dels inferns, i que no era ben bé una serp perquè posseïa un parell d'ales que li permetien enlairar-se podent cobrir amb la seva ombra fins a deu caps de bestiar.

De mica en mica els rumors s'anaren fonent amb el pas del temps, fins que de la bèstia es deixà de parlar.

Un bon dia dos vilatans fills de Calaf, en Quico i en Ramon, fent una de les seves sortides amb bicicleta, van tenir la desgraciada fortuna d'abocar-se pendent avall per un turó que mai no havien vist. Perdent el control, van estimbar-se contra un marge ple de matolls, que els va esmorteir la patacada. En aixecar-se, es van adonar d'una gruta molt grossa i sense pensar-s'ho dues vegades s'hi van endinsar. La sorpresa fou  majúscula, quan  es van adonar d'un munt d'ossos gegantins, els quals a mesura que ells s'anaven apropant adquirien la forma d'un immens esquelet, que de ben segur devia pertànyer a la bèstia que els més vells de la vila recordaven. L'admiració de la troballa augmentà quan es van adonar que, d'entre aquells ossos, en sobresortia un ou immens.

Sense més sal ni més oli, se'l carregaren a les espatlles per presentar-lo a la casa consistorial de la vila perquè decidissin la seva sort.

Tres anys fa que cuiden i coven aquets ou en Quico i en Ramon, i només resten uns instants perquè sigui el que sigui el que amaga en el seu interior, trenqui la closca per donar-se a conèixer a tots els calafins com a CUCARELL, el drac de Calaf.”

(Calaf. Butlletí municipal – Octubre 1997)